Jocs antics de carrer

Aquest estiu vaig visitat un petit museu del poble de Graus (Osca) i en ell vaig fotografiar una vitrina on es mostraven alguns dels objectes que la canalla feia servir per jugar al carrer.

Com podeu veure no es tracta de coses que siguin massa diferents de les que es feien servir als carrers de la nostra ciutat fa uns anys enrera. Qui no recorda haver jugat als “talons”? o a la baldufa i també a les xapes. Jo recordo que anàvem a les vies del tren a posar-hi les xapes dels refrescs perquè al passar-hi el tren pel damunt quedessin completament aplanades.

Cal indicar que també s’utiltzaven les chapes (sense aplanar) o els botons per fer partides de futbol.

L’amic Badrenas fa temps ens va dir, al respecte: “recordo també amb molta claretat un joc que practicàvem en competició: el dels talons. Es tractava de, amb un talo de sabata gastat, encerat perque rellisques, treure d’un recuadre que guixavem a terra, bitllets de la renfe que arreplegavem pel carrer“. Podeu veure també el record que vàrem dedicar al joc de les bales.

Un repte: qui s’atreveix a explicar com es jugava amb les xapes o a altres jocs de carrer?

Records del torrent de Moner i del Montsonet

Avui, seguint amb el tema dels torrents donarem cabuda a un record de l’amic Badrenas: “Jo, que vivia al carrer Ample pels anys 50, recordo que aquest carrer quedava tallat per el torrent de Moner, que baixava des de la carretera de Matadepera i seguia un curs paral·lel al que avui té l’avinguda de Jaume I (més o menys ja que llavors tota la zona era ocupada per descampats), i, a l’alçada d’on es creua amb el carrer de Bartrina, el torrent seguia avall a trobar el de Vallparadis, es a dir, a tocar del carrer 22 de juliol, on abans hi havia un que arreglava bicicletes i ara hi ha una rotonda que porta cap les esglésies de St. Pere i a la entrada nord-est del mateix parc Vallparadis.

Cal aclarir que en aquells anys el carrer Bartrina no estava tallat, ja que des d’allí s’abocaven runes al torrent per anar-lo cobrint per la part sud, és a dir, prop dels patis del Montsonet, de cara a l’actual Parc de Vallparadis (el Montsonet tenia els magatzems de carbó  just a l’actual cantonada del carrer

Bartrina amb Jaume I

de Salmeron amb l’avinguda de Jaume I). No fa gaires anys es va acabar d’omplir aquella zona fins a la via i fins i tot es va crear un nou carrer que va des del molí de vent fins a la rotonda del 22 de juliol, amb una gran plaça amb jocs infantils que coincideix amb el que era llavors el torrent a cel obert.

A la llera del torrent hi havia construït un gran col·lector que començava just a l’altura del carrer Ample i desembocava passat la via de la Renfe. Nosaltres el coneixíem precisament com a “torrent del Montsonet” ja que els magatzems de “carbones Montsonet” donaven just al marge de l’esmentat torrent per la part del darrera.

El carrer Ample quedava tallat pel torrent i per anar des d’una part a l’altre del carrer (des d’on avui és el carrer Consell de Cent, fins on avui és el carrer de Navarra), es passava per un caminet obert a dins de la llera del torrent, on a mes hi baixava l’aigua bruta de les poques cases que hi havia d’allí en amunt i les recollia el col·lector a partir d’allí cap avall.

detall torrent moner 1920

Al construir-se el que es va anomenar com a “Cases de la Mútua” (una renglera de casetes unifamiliars ubicades entre el carrer Ample i carrer Belchite – avui Roca i Roca – amb façana a l’avinguda Jaume I) es va omplir el torrent, perllongant-se cap al nord el col·lector que era a mig construir des de feia anys. Recordo que una de les diversions de la canalla del barri consistia en passar per dins del col·lector, des del carrer ample fins a la via…

Un altre torrent que recordo (el torrent de can Roca) és el que hi havia al costat dret del “hogar de la ancianidad” de la caixa de terrassa, abans de construir-se l’avinguda d’Abad Marcet. Allí hi anàvem a jugar a l’hora del recreo quan anava als Carmelitans”.

Una curiositat: “El “curraló” que connectava Ample amb Bartrina per l’eix del que seria la perllongació del carrer de Tarragona, era ocupat per una vaqueria (tenien una dotzena de vaques) i tot el barri hi anava a comprar la llet recent munyida.  Jo (Josep Badrenas) vivia entre Tarragona i Doctor Ferran”.

Personatges populars de Terrassa (4)

Ens diu de nou l’amic Badrenas, “m’ha vingut a la memòria un altre personatge conegut per a quasi tothom a Terrassa. És en Paco Pérez, un home que va ser secretari particular d’una colla d’alcaldes de la  ciutat a l’època de la dictadura (Onandia, Clapés,…) i a més tenia el càrrec de cap de protocol i mestre de cerimònies. Era a tots els esdeveniments on hi assistien les autoritats i era l’encarregat d’acompanyar-los a tot arreu, indica’ls-hi com havien d’actuar, i presenta’ls-hi tanmateix els personatges que ens visitaven. Si necessitaves quelcom de l’ajuntament t’havies d’adreçar a ell, i ell s’encarregava de posar-te en contacte amb la persona indicada. També passaven per les seves mans les subvencions, ajudes o favors que es demanaven i ell s’encarregava d’aconseguir-ho… o no!!!, fent valer la seva posició d’influència amb les autoritats. Recordo que va estar molts anys a l’Ajuntament i quasi tothom el coneixia.

Vivia a la plaça de la Creu de Sant Pere i sempre portava ulleres de sol i, em sembla recordar, que la seva dona era perruquera. No se quin càrrec tenia, però es movia molt també per la junta del Terrassa FC”.

Nota: El podeu veure en la fotografia a la dreta darrera l’alcalde Clapés.- La foto es de les obres de construcció de la parròquia de la Sant Cristòfol, a can Anglada a l’any 1961.

La premsa als anys 50 i 60 (1)

hoja del lunes

Un nou record de l’amic “Badrenas”: Avui m’ha vingut a la memòria el funcionament de la premsa –d’alguna premsa- de fa uns quants anys (50’s i 60’s). En aquells temps hi havien diaris del mati i diaris de la tarda i els dilluns els diaris no publicaven les seves edicions habituals ja que el diumenge les redaccions feien festa.

Els diaris que més recordo són: La “Vanguardia Española” (1881-….), que és la mateixa d’avui, però convinentment democratitzada, “La Solidaridad Nacional” (La Soli) diari falangista (1939-1979), “El Correo Catalán” (1876-1985), “El Noticiero Universal” (El Ciero) (1888-1985), “El Diario de Barcelona” (El Brusi) (1792-1994), “La Hoja del Lunes”(1925-1982), el “Tarrasa Información” (1953-….), abans anomenat “Tarrassa” (1939-1952) en l’àmbit local … i d’altres que no recordo, ja que no llegia masses diaris en aquells anys.

Si que recordo que els diaris es venien al carrer. Els venedors de diaris eren normalment xicotets que es treien les seves primeres “peles”, o sigui, el seu primer treball remunerat. Pel carrer, concretament recordo la zona del portal de Sant Roc, cridaven el nom del diari que venien, i a vegades el titular gran de portada, normalment per compte d’algun quiosc de la zona, i els transeünts els hi compraven, es a dir, portaven el producte al carrer on hi passaven els potencials compradors, amb el que milloraven de forma sensible el numero de diaris venuts.

Els del mati, els venien a primera hora, bastant de matinada, i els de la tarda, els venien des de mitja tarda; aquests eren “El Noticiero” i “La Prensa”. Els xavals cridaven “!!!Ciero, la prensa, con la lista de la Loteria!!!! Era una cantarella urbana molt familiar.

Els dilluns com que no sortien les edicions dels diaris habituals, i l’Associació de la Premsa, publicava “La Hoja del Lunes” que també es venia, com els altres, al carrer. En aquest cas, els venedors cridaven ¡!!La hojaaa!!! Llavors els diaris valien un duro” (uns 3 cèntims d’euro actuals).

Els resultats de futbol (1)

Ens comenta el Josep Badrenas: “Recordo amb especial carinyo, que els diumenges al vespre, pel carrer es venia un fulletó que s’editava a Terrassa, on es publicaven els resultats de futbol de la jornada, amb la quiniela i les classificacions. Els xavals venedors cridaven “!!!Resultados de hoyyy…Compruebe su quinielaaaa!!!! A cada cantonada hi havia un venedor, i també recordo que anaven amunt i avall de la rambla.

La gent ho comprava, a una pesseta, per comprovar la seva quiniela i saber que havia fet el Terrassa o el seu equip favorit. També hi havien resultats de basquet i d’algun altre esport de la jornada i la resta de contingut era majoritàriament publicitat.

Nosaltres, que vivíem al barri de Sant Pere, al carrer Ample, algun diumenge havíem “baixat a Terrassa” a comprar els “Resultados”, per comprovar quants resultats teníem a la quiniela, i sempre n’encertàvem menys dels necessaris per tenir premi. Els premis eren més o menys com els d’avui, però amb imports proporcionals a l’època. De fet haig de dir-vos que mai ens va tocar res.

Nota personal: Jo recordo que el pare comprava la llista de resultats a la sortida del cinema, especialment recordo els venedors situats al costat de les escales del “Rambla”. La reproducció dels fulletons del “Compruebe se quiniela“, que il•lustren aquest record, han estat possible gràcies a la inestimable col•laboració del Sr. Rafael Comes i corresponen als anys 1951 i 1966. Com podreu comprovar hi ha una gran diferencia en els dos documents: el del 1951 porta propaganda de cases comercials i el del 1966 no en porta cap.

La Ràdio a Terrassa (5): els “discs sol·licitats”

Sabateria Egara 1936

I en Badrenas ens continua explicant: “La ràdio d’aquella època tenia com a programa estrella una secció que es deia “discos solicitados” en la que la gent demanava una cançó per a dedicar-la a alguna persona o per recordar-li la celebració d’algun fet. A la ràdio, posaven les cançons sol·licitades i llegien totes les peticions que cada cançó  havia tingut. Hi havien cançons que estaven de moda i els locutors es passaven un quart d’hora llegint les dedicatòries… “ de José para su novia que la quiere mucho en el dia de su aniversario, que la estarà escuchando…” Un dels fets que provocaven mes sol·licituds eren la marxa a la mili, (deseándole mucha suerte), el dia de la comunió (en el dia mas feliz de su vida) o el casament (deseándole mucha felicidad).-

programació 1953

Existien cançons adients per cada situació: “Su primera comunión” de l’Antonio Molina, “muchacho te vas al servicio…”  “ etcètera. Però el més  interessant en aquest aspecte era “la hora radiante de calzados Egara”. M’explico: al carrer de sant Pere hi havia una botiga de sabates que es deia “sabateria Egara”.- avui encara hi és, però amb el nom de “calçats Casas”). Aquesta sabateria, obsequiava als seus clients, quan es compraven unes sabates, amb un disc dedicat, naturalment a Ràdio Terrassa. En aquesta secció es on es llegien les llistes més llargues de dedicatòries per una cançó que estigues de moda, o fes referència a algun fet social, com les primeres comunions esmentades abans, ja que molts terrassencs anaven a comprar les sabates en aquest establiment perquè els dediquessin una cançó i diguessin el seu nom per la ràdio. Aquest establiment, amb aquesta promoció, va aconseguir ser el més important del seu ram a la ciutat.

Les cançons que estaven més de moda aquella època, eren moltes de l’Antonio Molina, del Pepe Blanco i de la Carmen Morell, alguna sardana, i els romàntics Juanito Segarra i Antonio Machin, i varen fer furor, uns anys més endavant, l’italià Renato Carosone, entre d’altres”.

Nota personal: Us he posat per il·lustrar aquest comentari un anunci de la sabateria Egara de l’any 1936 i amb la curiositat de que el nom de carrer Sant Pere s’havia canviat pel de “Milícies Catalanes” ja que tots els noms de sants havien estat prohibits.

La Ràdio a Terrassa (4): “la noche del sábado”

radio terrassa 1948

El Josep Badrenas ens parla de l’emissora local de ràdio: “EAJ 25, Ràdio Tarrasa” i ens diu: “Els estudis de la emissora estaven ubicats al carrer de sant Pere 38, sobre la botiga dels “Almacenes Cardellach”, o cal 95 com li deien.  Els terrassencs de l’època estàvem molt orgullosos de la nostra emissora ja que era de les més importants de Catalunya i tenia uns programes que eren escoltats per molta gent.

Com a record personal, us explicaré que, davant de casa meva al carrer Ample, hi vivia un xicot mes o menys de la meva edat que es deia Antonio Bretones. Érem bons amics i bons veïns i resulta que aquest xicot treballava a  Radio Terrassa fent de botones, es a dir, d’auxiliar i de camàlic quan tocava.

En aquella època deuria tenir uns 14 o 15 anys. Doncs be, a Ràdio Terrassa, els dissabtes a la nit feien un programa cara al públic, que es deia “La noche del sábado” en la que hi havien actuacions en directe de diferents artistes, alguns de locals i d’altres de fora.

instal.lacions

El fet és que l’Antonio, ens aconseguia entrades per la gent del barri i cada dissabte hi havia de públic una bona representació de la gent del carrer Ample. Recordo que els locutors que hi havien eren, ni més ni menys, que la Odette Pinto, que era molt jove (mitjans dels anys cinquanta) i que avui encara està en actiu a la ràdio; no se a quina emissora però encara te un programa propi. També recordo que hi havia de locutor un tal senyor Armengol, que era un home ja gran, però que tenia bones facultats de parla per fer aquesta feina; hi havia també el Vicente Martínez que era un xicot jove que ho feia bastant be i que posteriorment el va fitxar ràdio Barcelona de la cadena Ser i la Maribel Puy que venia a escola a “cal Ulles”. Ara no se on paren.

En aquest programa, cara al públic, hi actuaven tota mena d’artistes, des de cantants, folklòriques, mags, còmics, etcètera. Feien un concurs  amb participació del públic, en el que s’havien de dir paraules que comencessin per una síl·laba i, qui en deia mes en un temps determinat, guanyava una entrada per la setmana vinent. Jo hi havia participat algunes vegades, ja que les entrades que em donava l’Antonio, eren de primera fila.

Des de casa, els meus pares escoltaven el programa i quan arribava em recriminaven el fet de que no hagués contestat més paraules… tan fàcil que era, deien !!!  Un dels artistes assidu al programa era un cantant de ranxeres o musica mexicana, que es deia Felix Pastor, que vivia al meu barri, i crec que ho feia bastant bé.

La Ràdio a Terrassa (1): els aparells de radio i “el Zorro”

Palau 1957

Diu en Josep Badrenas: “ En l’època de postguerra, l’única distracció que ens subministraven a domicili, era la ràdio. Els aparells receptors eren com unes grans caixes de fusta, amb uns altaveus immensos a dins, i funcionaven amb unes bombetes, que en deien làmpades. A més làmpades més qualitat tenia l’aparell,… n’hi havia de quatre, de sis làmpades… etc. L’inconvenient és que aquestes de tant en tant, es fonien i l’aparell deixava de funcionar. Els aparells disposaven d’uns botons per seleccionar en el dial 4 tipus d’ona: l’ona curta, l’onda llarga, l’ona mitjana i l’ona pesquera.. o al menys són les que jo recordo. Les programacions normals es rebien per l’ona mitjana (“onda media”), i les emissores clandestines com la Pirenaica, es rebien per l’ona curta. Quan aconseguies sintonitzar-ne una, durava poc, ja que els serveis radiofònics del regim emetien sempre que els era possible interferències per que la gent no pogués escoltar-les; ja que posaven a parir al regim, i això era considerat perillós i calia prohibir-ho. El primer aparell que varem tenir a casa, el va fer un veí (el marit de la Josefita) que comprava els components necessaris i els muntava. L’aparell funcionava molt be i fins no fa gaires anys el teníem guardat en una caixa com un record nostàlgic. Ara no se on para…”

tiovivo 1958

Nota personal: A casa també en teníem una de ràdio de làmpades i els vespres recordo que el pare  connectava amb radio pirenaica. La radio encara funciona, però cal posar-hi un transformador, ja que encara va a 125 v.  Recordo que menjàvem amb la radio posada i, no se perquè, m’ha vingut al cap que el pare sempre recordava un programa d’humor que feia un tal Pepe Iglesias, de nom artístic “El Zorro” i repetia un frase que deia:

“Soy “El Zorro”, zorrito, para mayores y pequeñitos; yo soy “El Zorro”, señores, de mil amores voy a empezar” i deia que parlava des de “las dependencias del hotel una sola cama, donde hay bronca cada semana…”.

Personatges populars de Terrassa (3)

anunci 1968

Aquí teniu una altra part de l’aportació de l’amic Josep Badrenas i que diu:

“El quart personatge que destacaré és el que es coneixia com “El Pepitu de les dents”, que era un pobre home que no estava en els seus cabals ja que tenia temporades més bones i d’altres mes dolentes. Jo el vaig conèixer quan ja era bastant gran, o almenys ho semblava. Pel carrer la canalla li deien coses i el feien enfadar per veure’l esvarat, i ell els empaitava cridant i dient-los-hi totes les paraulotes que li venien al cap… Els nanos cridaven… “el Pepito va de curtttt…” i ell, si tenia el dia, armava un sarau, i si no, continuava el seu camí com si no li haguessin dit res. A voltes coincidia que passava alguna persona gran i renyava als nois que l’empipaven, i llavors ell també s’hi afegia. Tot i això, en Pepitu, treballava i la seva feina consistia en portar peces de teixit, a coll, de la fàbrica a les repassadores, al tint o a altres destinacions. Aquesta feina no era exclusiva d’ell, sinó que era un treball habitual a les fàbriques tèxtils de la Terrassa d’aquella època. Crec que deuria ser l’única feina que podia fer donat el seu estat mental, però li servia de distracció i suposo que a casa seva, mentrestant, sabien que estava ocupat i això li era bo. Un tret característic d’en Pepitu, era que tenia unes dents molt grosses, d’aquí el sobrenom, i quan et parlava t’omplia la cara de les babes que se li escapaven. No obstant, era un bon home i a vegades podies tenir fins i tot una petita conversa amb ell. Era parent i vivia amb l’herbolari del carrer de Sant Llorenç, que de cognom es deia Coma.

El cinquè personatge de tota la vida, era l’ocellaire del carrer del Puignovell, que es deia Eliseu. Tenia una tendeta d’ocells i tenia fama de vendre bon bestiar… Jo era amic d’un criador que els hi subministrava i sempre m’explicava les trifulgues que tenia amb els clients quan el canari que els havia venut no cantava. Què el te dins de casa? ….Si…. doncs és que l’animal hauria d’estar fora, per això no canta; ….No… doncs és que l’animal deu tenir corrent d’aire…, i tot i amb això, tenia una bona i habitual clientela i era molt conegut a la nostra ciutat.

També recordo,  però de molts anys enrere, un guàrdia municipal que “patrullava” pels carrers de Terrassa; es deia Olivares i tenia molt mala llet. Era molt alt i prim, i se’l coneixia com “el patas largas” al menys així l’anomenaven a casa. Cal tenir en compte que això era pels anys 50 i que a Terrassa, com a  molt, hi havia una dotzena de guàrdies municipals, que tothom coneixia.

Potser no es massa correcte fer història crítica dels demés, però no ens podem veure de forma caricaturesca a nosaltres mateixos…., “Iupiter peram duam nobis posuit.”. que deia un clàssic”.

Una dada real: l’any 1955 hi havia 42 guàrdies municipals a Terrassa.

Personatges populars de Terrassa (1)

Lleó Regulus 1963

He rebut una nova aportació de l’amic Josep Badrenas, en la que ens parla d’uns personatges característics de Terrassa que ell ha volgut destacar i com que la llista és un xic llarga, he dividit l’article en dues parts:

Diu en Josep: “ara vaig a dedicar unes línies a parlar de personatges de Terrassa que varen estar de moda per un motiu o altre.

El primer personatge del que vull parlar és d’un poeta que va escriure algun llibre de poesia, de nom Joaquin Montero Claverol, i que tenia una tenda de mobles al carrer Sant Antoni. Era un col·laborador esporàdic del diari local. … Qui serà qui m’amortalli// i un cop mort, fred i enterrat//….. (una mica tètric oi?).

El segon personatge pintoresc i conegut que destacaré és en Conrad Fontelles, més conegut com a Pickman. Aquest va ser artista de cine i va arribar a sortir en algunes pel·lícules rodades a Barcelona, i fins i tot, es diu que va sortir d’extra en una pel·lícula de la Marilin Monroe, que ell se les pintava d’haver-li fet un petó. El Pickman anava amb una gavardina clara, bastant tronada, i era fàcil trobar-te’l en qualsevol bar de Terrassa. Realment era cert que havia actuat en algunes pel·lícules professionals i en alguna d’amateurs de Terrassa. M’han explicat que al final de la seva vida venia ensiamades de Mallorca i vivia en una casa que feia cantonada amb el carrer de sant Leopold i sant Isidre.

El tercer personatge digne de mencionar va ser en Ramiro Masdeu. Aquest terrassenc, va ser un erudit historiador que va impulsar de forma molt enèrgica i eficient els estudis sobre l’origen i datació de les esglésies de Sant Pere. Es va autoanomenar integrant de la noblesa espanyola  i es va canviar el nom per un de més aristocràtic,  (Ramiro de Mas Deu) amb un títol nobiliari que ara no em ve a la memòria. Aquest personatge, que va pertànyer molts anys a Amics de les Arts, en una ocasió va comprar un lleó acabat de néixer i el lluïa pel carrer com si fos un gosset. Aquest lleó el va anar alimentant i fent créixer, fins que se l’hi va fer tan gran que no va poder tenir-lo més a casa i el va donar a una gasolinera que hi ha a l’entrada del poble de Sallent, que precisament es diu “Estació de servei El Lleó”, en record de l’animalet, que per cert es deia “Règulus” (veure foto al Tarrassa Información del 1963).

Recordo que se l’enduia a passejar i d’excursió i que la bestia era molt dòcil. En una ocasió, se’l va endur a la Mola, i a mitja pujada el va lligar a una alzina a peu del camí, mentre ell s’amagava per veure com reaccionava la gent al trobar-se un lleó lligat a un arbre; ell ho explicava com una aventura molt divertida. El lleó va morir en una gàbia a la benzinera de Sallent, però el varen dissecar i penso que encara hi és…, no sé qui era mes animal!!!”

lourdes i pickman

Comentari: el dia 20 de novembre del 2005 es va celebrar un acte en memòria del 30 aniversari de la mort d’en Pickman als Amics de les Arts amb la projecció de “Terrassencs” de Carles Barba i fragments de “Huella de Luz”.

El Rafael Arozrtegui ens fa arribar una fotografia de la Lourdes i el Pickman al bar dels Amics de les Arts.