Cal Gunfaus i les tendes de “plats i olles”

Arrel d’un dels comentaris rebuts en el record anterior, he recordat la tenda de Cal Gunfaus a la Plaça del Progrés (en les dues ubicacions que va tenir) i he volgut destacar-la, ja que va ser un dels establiments més coneguts al barri de ca n’Aurell durant molts anys. Recordo que a moltes cases es comentava, això “ho trobaràs a cal Gunfaus” o a “ca la Gunfaus” quan ja la tenda la portava la filla. Segur que molts terrassencs hi van anar a comprar els recanvis de les bombones de Butano i del Butsir.

Al meu barri, concretament al carrer Topete, de botigues de “plats i olles” tambè n’hi havia i tot recordant m’ha vingut a a la memoria una tenda semblant que hi havia al carrer de la Unió, que ara no recordo com s’anomenava.

He adjuntat l’unic anunci (publicat al 1944) que he trobat d’un establiment similar, d’en J. Ribot, i que, com veureu, ja havia canviat lo dels “plats i olles” per la parula “cacharreria” i és que desprès de la guerra tots els comerços es van tenir que castellenitzar per “imperatiu legal”.

Per cert, aprofito per incloure un anunci de la Mery que ha trobat publicat en un programa de la Festa Major de Terrassa de l’any 1977 i en el que podem apreciar el nom del cubell “S’tan Practic“.

Sembla que amb la darrera opinió queda una mica mésclar el nom de la tenda del c/ de la Unió.

El carrer Topete segons la Sra. Carmeta

Pastas F. Abad

Avui he rebut aquesta aportació, de part de la Senyora Carme Gras, i estic segur que us agradaria llegir-la, no com un comentari sinó com un record dels anys passats al voltant d’aquest carrer, i aquí la teniu (amb alguns anuncis antics que espero us agradin):

“El bar de davant de cal Codina es deia Monumental, i per això el nom del camp del Mono, derivat del Monumental.
Al costat de cal Fruitòs hi havia cal Llonch i al seu costat hi havia un llauner que es deia Cabot. Tenia d’aprenent el Sr Bou i li fotia algun calbot quan no feia les coses bé. Més amunt hi havia cal Feliu, on venien més que res mitges, mitjons, samarretes, etc i més amunt hi havia una sabateria (la filla es va casar amb el dibuixant Avellaneda). Més amunt hi havia l’espardenyeria cal Carles i al costat a cal Raval, que es dedicaven a reparar calderes.

Després hi havia l’estable de ca la Paula, que feia cantonada amb el carrer Viveret, on hi deixaven el carro i el cavall i també hi tenien vaques. Hi feien “matons de monja” en unes tarrinetes individuals. Tenien forma de pit. A l’estable hi van posar més endavant la joieria de cal Ponsa

Al costat del bar Aurora hi havia un estanc, la mestressa es deia Rosita, al costat de l’estanc hi havia un sastre, que es deia Cortès i després un sabater “remendon” que es deia Pallarols, i després una perruqueria de l’Elena Rusca, dona del fill Pallarols. Al costat, sempre anant amunt, hi havia una espardenyeria.
La merceria era més avall, al costat del barber i els deien cal “Marro”. En realitat es deien Ballbé.

anunci del 1939

Abans del garatge Solé hi havia una fàbrica. L’amo que li dèiem “el de la pipa”, vivia al C/Topete, cantonada Aurora i es va casar amb una filla de ca l’Alloé.

A cal Solé, abans havia estat ca “l’Abad de les Pues”, al davant, hi havia el col·legi de noies de la Sra. Adelina i a sobre l’Escola Social. Més avall, entre ca la Sra. Adelina i cal Matalonga hi havia una fàbrica que feien pasta de sopa. A la façana hi havia un relleu amb una cara d’un gall. I abans d’arribar a cal Matalonga encara hi havia un tancat amb horts, de cal Vergés.

Des del pati de ca la Sra. Adelina es veien les finestres de la fàbrica de pasta: veiem la pasta assecar sobre un engraellat i un paper secant. Hi havia alguna nena més entremaliada que s’enfilava a la finestra i agafava algun macarró o fideu”.

Les Estacions de Servei i els garatges de joguina

Avui us parlaré de les primeres estacions de servei que recordo haver utilitzat així que vaig poder portar cotxe.

La més propera a casa era la del carrer topete. Cal dir que, tot i els anys passats, es manté pràcticament igual. Llàstima de la desaparició del garatge de tres pisos que tenia al costat i que, per les seves rampes tant característiques, sempre m’havia recordat aquells garatges de joguina que els nens demanavem als reis d’aquells anys...

Però l’Estació de Servei que més records hem porta és la del carrer colom, la “Estación Servicio Egara” ja que hi treballava el meu tiet. Recordo especialment que hi havia una ninot del michelin (aquell fet amb neumàtics) que presidia l’estació i també les seves oficines, construïdes rere un enreixat de ciment i vidre molt característic d’aquella època.

Quants de nosaltres no hi hem anat a reparar un neumàtic punxat? (la foto és de l’any 1965)

La “torna” de “cal forner”

Avui he anat a comprar una “baguette” de pa i quan he preguntat quan pesava la peça que m’han ofert, m’han dit que era de mig quilo. Quan he arribat a casa l’he pesada i feia poc més de 350 grams.

I ha estat en aquell moment en que m’he recordat que de petit, quan anava a comprar el pa amb la mare, el forner de “Cal Ros”, al carrer Topete, sempre pesava la peça i tallava un boci de pa fins a completar el pes que li havíem demanat.

Aquest boci de pa li dèiem la “torna” i recordo que mai arribava a casa, ja que aprofitava per menjar-m’ho durant el camí, i és que jo sempre he estat bastant panarra. Us imagineu ara demanant la “torna”? Ens haurien de donar una barra sencera …

La Creu Roja a Terrassa

La Creu Roja es fundà el 1898, en una reunió que es va fer al Institut Industrial el dia 12 de desembre, convocada pel Doctor Joan Cadevall, el qual en va resultar ser el primer president.

Deu anys desprès ja hi havien 58 socis i la ciutat comptava amb 4 ambulàncies, distribuïdes a diferents llocs de la ciutat: una a l’Ajuntament, una altra al Vapor Galí, l’altra al Vapor Matarí i Salallasera i la darrera al Vapor Solà de la Carraca.

A cada ambulància hi havia una llitera com la de la foto, una farmaciola, dos rentamans i material per les cures.

La seu inicial va ser en una de les dependencies del pati de l’Ajuntament, fins que al 1925 s’instal·là en un nou local al carrer Topete, número 9.

Els xiclets Bazoka i ca la Paula

No se per què avui m’ha vingut a la memoria els xiclets Bazoka que comprava de petit a “ca la Paula”, una tenda de queviures que hi havia al carrer Topete de Terrassa, entre d’altres.

Recordo que eren un xiclets que tenien una forma molt característica (eren com tres cercles posats un d’amunt l’altre).

Els Bazoka eren els millors xiclets de l’època i les bombolles que feiem amb ells crec que mai més les he igualades.

A casa, fins fa ben poc, encara hi havia una pilota inflable per la platja de propaganda de Bazoka. Us imagineu amb quin material estava construida que pugués aguantar tants i tants anys ?