Per finalitzar aquesta sèrie he triat la contraportada d’una de les revistes de les que us vaig fer esment en el primer post.
Amb els comentaris que hi trobareu al costat de la primera fotografia dono per finalitzat aquest tema fins que hem vingui a la memòria algun altra record que valgui la pena comentar.
Gràcies a tots els que heu seguit aquest relat.
- continua – Poques coses més recordo d’aquella riuada. Recordo vagament que a casa hi van venir a buscar ajuda uns amics del pare que havien perdut la seva casa i que els havien allotjat els una mena de barracons i també un festival que es va fer al cinema Rambla amb el locutor “Soler Serrano” i que crec recordar que es feia per recollir ajudes pels damnificats (sinó recordo malament tenia el lema de “Vds. pueden ser maravillosos”).
També recordo que va venir en Franco, tot i que a casa no hi varem anar a veure’l ja que als pares no eren partidaris del règim feixista ni d’aquell que anomenaven el “generalísimo” (veure fotografia).
El meu darrer record és que a l’escola varem fer una recol·lecta d’aliments i de roba per ajudar als qui ho havien perdut tot.
Us agrairé si hi voleu afegir comentaris que ajudin a recordar vivències semblants si es que encara us recordeu d’alguna cosa d’aquella gran riuada del 25 de setembre del 1962.
- continua – Desprès de curar al pobre senyor del mal de queixal el pare ens va fer sortir a tots de casa per què ens donéssim conte de la desgracia que havia causat l’aiguat a la ciutat.
Varem anar cap a la Rambla i l’espectacle era dantesc, recordo que davant del cinema la Rambla les cases havien perdut la seva façana i es podia veure el seu interior. El nivell que l’aigua havia agafat era impressionant i amb la quantitat de fang que es veia semblava que mai més tornaríem a veure la ciutat neta. Les fabriques que donaven a la Rambla tenien els tallers inutilitzats per l’agua i els fang i els magatzems de fil o roba tenien tot el material directament per ésser tirat a les escombraries.
En moltes cases es veien persones treien galledes d’aigua bruta de fang i intentant netejar el poc que havien pogut salvar dels seus mobles o estris casolans. Feia molta pena tot, les cases enrunades, la gent bruta de fang, persones que ploraven, en fi un dia per oblidar i això que encara no sabíem que havien mort centenars de ciutadans en aquella riuada tan devastadora.
Per tornar a casa varem baixar fins al final de la Rambla i al costat del pas a nivell que hi havia a la carretera de Montcada, recordo que hi havia un munt de runa, arbres i cotxes encastats en un pal que havia resistir la riuada. Dies desprès crec que s’hi va trobar una persona morta dins d’aquell munt de ferralla.
(en les fotos podem observar la magnitud de la tragedia) – continuarà -
- continua – El pare ens explicava que, des de l’estació dels Catalans, va veure persones agafades als arbres de la Rambla i que algunes al cap d’una estona ja no hi eren, possiblement engolides per la riuada.
Una de les visions curioses diu que va ser quan van veure passar surant per damunt de l’aigua uns cossos nus que semblaven persones ofegades. Desprès de la sorpresa es van donar compte que eren els maniquins del Glendor (establiment de roba) i que s’havia endut la força de l’aigua.
Tota una nit pensant en com acabaria aquella tragèdia i que els hauria passat als demès familiars van acabar fent que el pare sempre més tingués por a les turmentes i especialment als llampecs i trons.
El millor de tot, segons ens va explicar el pare, va ésser la solidaritat dels qui van estar atrapats aquella nit a l’Estació i que gràcies a ella es van poder salvar tots.
(en les fotografies podeu veure l’esvoranc del carrer Cervantes i el testimoni d’una persona engolida per la riuada) – continuarà -
- continua – El pare quan va arribar ens va despertar a tots (menys a la mare i al senyor amb el mal de queixal que havien passat la nit amb una angunia terrible.
El pare ens va explicar que havia acompanyat un amic a l’Estació dels Catalans i que allà s’havia convertit en una mena de trampa per els qui s’hi havien aixoplugat.
Va explicar que al poc de ser-hi, el nivell de l’aigua que baixava per la Rambla va començar a pujar i va decidir esperar-se per no mullar-se els peus al travessar-la.
Aquesta va ésser una decisió equivocada ja que en comptes de baixar el nivell va anar pujant fins al punt de que la gent va tenir que pujar sobre una mena de quiosc de fusta que va arribar a surar com una barca per l’estació.
D’altres es van enfilar a les baranes de ferro agafats als barrots i demanat socors al veïns del carrer Vinyals que res hi podien fer.
L’aigua entrava per les portes de l’estació i sortia per les andanes dels trens i semblava que tard o d’hora acabaria emportant-se fins i tot l’edifici de l’Estació.
(en les fotos podeu veure el nivell on va arribar l’aigua i un carrer de nit) -continuarà-
- continua – Desprès de sopar alguna cosa ben calenta la mare ens va fer anar a dormir, però tot i així recordo que de la porta del pati començava a entrar aigua cap al menjador i, tal i com desprès em va explicar la mare, aquesta aigua va arribar a travessar tot el passadís fins a sortir per la porta del carrer.
El pare que treballava a cal Humet, en les hores lliures feia de dentista en un quarto de reixa que hi havia a casa i aquell vespre a la sala d’espera de casa hi havia diverses persones esperant la seva arribada.
La meva mare al veure que el pare no arribava a l’hora acostumada (en el proper post us explicaré el perquè) va indicar als qui s’esperaven si volien tornar un altra dia. Tots van marxar ja que al ploure tant alguns tenien ganes d’arribar d’hora a casa seva; tots menys un que tenia un mal de queixal horrorós i va dir que no es pensava moure fins que el pare li pogués curar.
Tot el vespre es va passar aquell pobre home a casa fins que a la matinada va arribar el pare i ens va explicar les desgracies que havia vist.
(en la foto podeu observar el volum d’aigua caiguda) - continuarà –
Feia temps que volia escriure sobre els records que tinc de la famosa riuada del 1962, però en aquells anys jo era molt petit i els meus records són confosos.Faré servir com a il·lustracions d’aquests comentaris unes fotografies extretes de revistes de l’època i que, encara no se com, s’havien guardat a casa entre un munt de publicacions antigues.
El primer que recordo és que aquell dia jo era al cinema “Rambla” veient una pel·lícula amb el meu germà gran i que se’ns van apagar els llums diverses vegades. Quan varem decidir sortir ens varem trobar que plovia i, tot i portar paraigua, no ens va servir de rés ja que al arribar a casa els mitjons i els pantalons es podien escórrer.
La mare ens va renyar i ens va dir que ens hauríem d’haver quedat al cinema fins que deixes de ploure (quantes vegades no s’hauria penedit d’aquella recomanació si ens arribem a quedar?).
(en les fotos podeu veure lesportades de les revistes: Porqué i Ama) - continuarà –
Comentaris rebuts