Aquí podeu trobar resumides algunes entrades del blog (compte, que no hi són totes):
Festa Major:
festa major 1950
- Programa festa major del 1960
- Programa festa major del 1950
- Programa festa major del 1944
- Programa festa major del 1943
- Festa major del 1939 (1) Hoja oficial
- Festa major del 1939 (2) Hoja oficial
- Programa festa major del 1932
- Programa festa major del 1910
- Les cavalcades de la festa major
- Les sardanes a Terrassa -1904/05
Anuncis:
anunci modernista
- Anunci restaurant “Casa Ristol”
- La clínica particular del Doctor Mundó
- El carrer Topete 5a part (El bar Aurora i cal Setó)
- El carrer Topete 3a part (Las Ocasiones i cal “Ros”)
- El carrer Topete 1a part (cal Codina, cal Fruitós i cal Ponsa)
- Les neveres de gel i les “fresqueres”
- Auto-escola Carreras i el Velomotor
- Auto-escola Solsona i els Gordini
- El “Trimatic”: TV tocadiscos i radio
- Anuncis de fa 50 anys (IV): Colon i Bambi
- Anuncis de fa 50 anys (III): Armengol i Cardellach
- Anuncis de fa 50 anys (II): Izquierdo i Casarramona
- Anuncis de fa 50 anys (I): Gorina i Paloma
- Discs sorpresa Fundador (finals dels 60)
- Un anunci modernista per la “Fira Modernista”
- Anuncis de principis de segle XX (1)
- Anuncis de principis de segle XX (2)
- Anuncis de principis de segle XX (3)
Acabo e llegir amb fruïcio el comentari sobre el joc de bales, al que jo havia jugat moltes hores quan en tenia l’edat adient.-Vull afegir, com a record personal, que la mare em va fer una bossa de roba, amb un lligam, per a guardar les bales, ja que si les duiem a les butxaques dels pantalons, a causa de lo que pesaban s’ens foradaven sempre. Suposo que l’invent de la bossa de roba va ser copiat d’algun altre xicot del cole que tambe la devia dur. Haviem arribat a tenir-ne moltes de bales i per aixó varem tenir que “organitzar” l’abassagament.
Al meu cole (carmelitans) tothom jugava a les bales, entre d’altres jocs, i hi havia qui tenia molta punteria…Quan amb la bala que jugaves tocaves la del contrari, havia de quedar-hi al menys una separació de la mida d’un peu, de l’una a l’altre; el conflicte era determinar quin era el peu de mesurar, ja que no els teniam iguals…Ara la canalla en diu “canicas”.
Ja que hem parlat de jocs de quan erem petits, recordo també amb molta claretat un joc que practicàvem en competició: el dels talons. Es tractava de, amb un talo de sabata gastat, encerat perque rellisques, treure d’un recuadre que guixavem a terra, bitllets de la renfe que arreplegavem pel carrer.- Hi jugavem a la acera del carrer o al pati del cole. Algu recorda més detalls?
Ja se que és un tòpic el dir-ho, pero totes aquestes històries que expliquem nomes fan que posar en evidència lo vells que som….
No te res a veure, pero em ve a la memoria tambe d’aquella època, que “anavem a plaça” (mercat del triomf, a prop dels carmelitans) a demanar a les peixateres, osos de sèpia per a netejar les plumilles.- Algu ho recorda? i tirant mes enrera encara, tambe demanavem a la parada del tocino, “l’os del rebutgi” que es un os d’una articul.lacio del peu del porc que te una forma molt caracteristica, no se com explicarla, amb el qual tambe jugavem a tirarlo a terra i segons com queia tenia una puntuació o una altre… no recordo res més d’aquest joc.- Potser algu s’enrecordarà amb mes detall. Si vaig errat, corregiu-me ja que de tot aixo fa molts anys (uns 60…)
Resposta.- No estic d’acord en que recordar ens faci més vells, en tot càs demostra que hem viscut moltes experiències i a més som capaços de recordarles, o sigui de “tornar-les a passar pel nostre cor”. Enhorabona pels teus records i espero que algù respongui als teus suggeriments.
El joc que nosaltres jugavem a can colapi, en deiem jugar a xiva. Treies la bola del cau i la posaves agafada a l’index curvat de la mà dreta, si no eres esquerrà, i amb el polze la llanzaves, contra la bola del contrari i si tocaves deies: xiva!, continuaves altre cop igual, però en aquest cas deies: peu!, iles bales tenien que quedar separades a una distància igual al propi peu que posaves entre mig per comprovar, cas d’haher-hi dubte. Continuaves igual i en tocar deies tute!, llavor tenies d’entrar al forat d’on havies sortit i deies guà.
Partida guanyada. Si entre mig perdies una de les fases, jugava el contrari que et podia guanyar, i seguia ell fins que fallava, que tornava el torn a tú.