El quinto és tota una tradició terrassenca i d’altres indrets del Vallès que, segons m’explicava el meu avi, a principis de segle ja es jugava en diversos indrets de la ciutat. Recordo que m’explicava que era popular en llocs com el “cafè Español” del carrer Topete o el “cafè de les Víctimes” de la plaça Vella o en societats com el Coro Vell o Els Amics. Desprès va arribar al Casino del Comerç, Cercle Egarenc i Gran Casino.

Sembla ser que antigament no hi havia premis en metàl•lic i el que feia de lloro, que és qui canta els números, era anunciar que es jugava per una barra de torrons, una paperina de neules o una ampolla de xampany.

Jo evidentment no tinc records tan llunyans i els llocs que recordo són el Social tant a la sala de baix com a la sala on hi va haver el cinema Regina, el pavelló del Sfèric, la piscina municipal, el bar de l’Escola, el bar Egara (veure anunci de la dreta), la sala que hi havia sota del casino del Comerç i el Coro Vell. El lloc on vaig jugar la primera partida va ser al Social ja que el meu pare hi tenia molta costum d’anar-hi i també recordo que hi anàvem en família, el pare, la mare, el meu germà i hi passàvem una estona força entretinguda intentant picar algun premi. Allí els pares hi trobaven forces coneguts i altres familiars i el anar al quinto es transformava en una tradició més que en un joc en si mateix.

Com podreu veure, en el retall de premsa de l’any 1973, el quinto era un joc tolerat (que no permès) en època franquista i només durant les festes nadalenques i, tot i aixì, podreu comprovar que alguns establiments rebien alguna sanció de tant en tant.

A mi, poc a poc m’han anat quedant les cantinelles del números i algunes de les respostes que els jugadors diuen, tot contestat al lloro, com: “pelat l’avi, la iaia o el més petit dels pelats”, “caaatorze … agafa’l”, “un que té set”, “un que és vuit ….el teu cap”, “les mamelles de la paula o les dues carbasses,.., el 88), “parella d’ànecs,… cuac, cuac, el 22”, “la niña bonita, el 15”, “el més petit, l’1” “un, dos,… tres, quatre, el 2” “dotzena,… de polvets a la nena, el 12”, “les cames del Muntanyola, el 11” etc., i també aquelles frases tant típiques del quinto: “pel-pela”, “remena” o “canvi de lloro”, “és ben bona”, entre d’altres.

Aquest any he anat a jugar a “Els Amics” i he sentit a un lloro dir “el Real Madrid en referir-se al número 2″ i “el Barça al referir-se al primer, o sigui al número 1” i és que el quinto també es sap posar al dia. Us proposo que expliqueu alguna cantinella corresponent als números del quinto que sapigueu.

Ha arribat el moment de donar resposta a l’endevinalla que us vaig proposar durant els dies de Nadal:

La resposta és que la fotografia corresponia a la tenda anomenada “Gran Bazar”, situada al carrer Cremat. Era una tenda on hi venien joguines, objectes de plàstic i parament de la llar i estava situada just davant d’on ara hi ha la llibreria del Cau ple de Lletres.

Les respostes rebudes han estat variades, la majoria es decantava per la Felissa del portal de Sant Roc i també algú a dit les Ocasiones que estava situat al carrer Topete o cal 95 del carrer Sant Pere. També hi ha qui sabia el lloc però no recordava el nom. El primer en endevinar-ho ha estat l’Angelina. Gràcies a tots els qui hi heu participat. I té raó el Ricard en dir que popularment també havia rebut el nom del 95 com en el cas dels magatzems Cardellach.

Desitjo unes molt Felices Festes a tots els amics del bloc dels “Records de Terrassa”.

I per celebrar-ho us proposso una petita endevinalla:  sabeu quin nom tenia la tenda surt en el fons de la fotografia i en quin carrer es trobava? (més endavant publicaré la resposta correcte amb tots els comentaris que envieu).

Us puc dir que la fotografia és de fa 25 anys i que la tenda estava en un carrer del centre de Terrassa.

I en record dels nadals de quan era petit us escric algunes versions del caga tió que han estat populars a Terrassa:

Tió, tió,
caga torró,
si no tens més
caga diners,
si no tens prou
caga un ou.
.

Caga tió,
d’avellana i de pinyó,
si no vols cagar
garrotada va.
.

Caga tió,
caga torró,
d’avellana o de pinyó,
i si no vols cagar
et donarem un cop de bastó.

Al Casal de Sant Pere al llarg dels anys també s’hi ha fet representacions dels pastorets sota diferents noms:
La més antiga que en tinc referència és del 1932 i es tracta d’una representació de l’obra “Bato i Borrego” que compartia cartell amb una altra anomenada “La llum de l’establia”. Al 1935 trobem un anunci que ens parla directament de la representació de “Els Pastorets”, al llavors anomenat “Casal Popular”.
Desprès de la guerra civil els pastorets es tornen a fer l’any 1941 en la versió “La rosa de Jericó” al centre parroquial de sant Josep i en la versió de “Bato i Borrego” al casal de Sant Pere. Posteriorment, al 1943 trobem l’anunci dels Pastorets al Centre Parroquial de la Sagrada Família i sabem que s’hi van seguir representant, fins l’any 1947 en que és va fer la darrera.
L’any 1948 encara en la versió tradicional de “Bato i Borrego” tornen a fer-se al Casal de Sant Pere, però a l’any següent, el 1949, ja s’estrenen els pastorets en la versió anomenada “Ganàpia i Cigronet” de l’autor terrassenc Francisco Izquierdo. Aquests podem dir que són els més nostrats, ja que són els únics que es fan a terrassa sota un text creat per un autor de la nostra ciutat. Fixeu-vos en l’anunci del 1949 (a la dreta).
Però sembla ser que a Terrassa abans de la guerra civil, de pastorets se’n feien en altres llocs, tal i com podem comprovar en l’article del diari “El Dia” de 1919 on ens parla que al Cercle Tradicionalista es farà la representació dels “Pastorcillos en Belen”, tot interpretant els protagonistes Borrego i Bato, els Srs. Gotsens i Viladoma. Jo crec que es deuria tractar dels mateixos que feien les representacions al Centre Social i que deurien anar a altres indrets a fer les seves representacions.

La Comarca 1896

L’any 1845, 46 i 47 una obra que portava per nom “Pastorcillos” es va representar a Terrassa. Fins l’any 1896 no trobem cap més referència, just amb la representació de l’obra “Pastorcillos en Belén” (veure referència a La Comarca del 1896).

Al Centre Social des del 1910 al 1921 es van representar “Los Pastorcillos en Belén” o “Bato i Borrego”, una obra d’autor desconegut que s’havia representat a Sabadell i on els membres del Centre Social la van descobrir. A la foto (obra de Joaquim Gotsens i podeu apreciar alguns actors de l’època). Destacaré aque al 1920 també van estrenar una obra lírica en 3 actes anomenada “Pastors de Llegenda“.(retall de premsa del 24 de desembre del 1910)

Aquesta representació va ser substituïda per l’obra d’en Folch i Torres, anomenada “Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús”, també coneguda de forma popular com “En Lluquet i en Rovelló”. L’obra només es va deixar de representar durant la guerra civil.

Fixeu-vos en l’anunci del 1943 en que es combinen representación del “Bato i Borrego” amb les de “Lluquet i Rovelló”.

Avui us vull mostrar els dibuixos més antics que es conserven sobre com era la Terrassa del S. XVI, amb els seus edificis més representatius: el Castell-Palau, la Torre del Palau i la capella de Sant Fruitós. Aquests dibuixos han estat trobats en el llibre del batlle Antoni Rovira del període 1584-1585 i podem trobar-hi fins a 6 dibuixos amb vistes dels tres edificis més importants de la vila terrassenca d’aquella època.

El primer ens mostra una torre cilíndrica que intenta reflectir d’una manera bastant realista l’aspecte que deuria tenir llavors la Torre de Palau. Una curiositat del dibuix és que mostra dos canons en la part superior del dibuix i simulen que estan disparant.

Dins del citat llibre hi trobem un segón dibuix que ens recorda una mena d’edifici amb una teulada molt gran i amb espitlleres en comptes de finestres i amb una orla que diu ”Castrum Terratias” i per damunt d’ell una torre que segurament intenta reflectir la Torre del Palau. Al seu costat esquerra hi apreciem un campanar amb dues campanes que segurament es tracta de la capella de sant Fruitós.

El tercer dibuix que vull comentar està situat en la contraportada del citat llibre i no té una conservació tant bona ja que el pergamí ha estat menjat en part per les rates a més de presentar taques i deformacions. En ell hi podem observar a l’esquerra un edifici de tres plantes que podem identificar fàcilment com l’antic Castell-Palau. A la part dreta del dibuix apreciem els porxos i el campanar de la capella de sant Fruitós. La separació entre els dos edificis segurament correspon amb l’actual carrer de Gabatxons (antigament carrer de Villamet).

És evident que d’aquests records ja no queda ningú, però m’ha semblat interessant fer un repàs a aquests documents tant antics de la nostra història.

Fa pocs dies que vaig estar de visita al Gran Casino i de tot el que hi vaig veure em va cridar especialment l’atenció les pintures d’angelets que hi ha a la sala d’actes del primer pis. Aquestes pintures van ser realitzades per Josep Obiols (Barcelona, 1894-1967), deixeble del gran mestre Torres-Garcia i aquesta obra la va realitzar una vegada acabada la guerra civil ja que la reconstrucció de l’edifici ja va començar el mateix any 1939 i va ser dirigida pel decorador Antoni Badrinas.

Les pintures comentades les trobem que decoren els arcs d’ingrés a la sala i també en les llunetes de la base de la cúpula de l’escenari i en totes elles la temàtica és la mateixa, els angelets. N’hi ha de totes les edats i tots ells toquen instruments de música i en molts d’ells si no portessin les ales el que veuríem són nens normals i corrents, gens idealitzats.

Curiositat: Sembla ser que un dels models  que va utilitzar per fer les cares dels angelets va ser el seu propi fill, en Raimon Obiols (el famós polític del PSC). I si tenim en compte que el seu fill va néixer a Barcelona el 1940 entendrem que aquesta suposició pot ser ben certa ja que deuria tenir poc més d’un any quan va realitzar les pintures.

Nit St. Llúcia 1989

Aquest any es celebra a Terrassa la Nit de Santa Llúcia, la Gran Festa de les Lletres catalanes, que cada any organitza l’Omnium. Aquesta serà la tercera vegada que es fa a Terrassa i, per això, avui el meu record és per les dues edicions anteriors.

Les anteriors es van celebrar en llocs diferents; la del 1989, en el pavelló de can Jofresa, i la primera del 1981, en el Centre Cultural. En la fotografia podeu veure l’aspecte del pavelló de can Jofresa ple de gom a gom.

L’edició d’aquest any es fa en dues parts, la de lliurament de guardons al Centre Cultural i el sopar que es farà al recinte de la Fira de Terrassa.

Nit St.Llúcia 1981

Curiositats: En l’edició del 1981 es va servir per sopar: pinya amb pernil serrano i un fricandó de vedella i va estar presidit pel president de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, el del parlament, Sr. Heribert Barrera i l’alcalde de Terrassa, Sr. Manuel Royes i la sala estava decorada amb una exposició antològica dels quadres més destacats de pintors terrassencs dels darrers 130 anys. El locutor de l’acte va ser l’Enric Frigola de radio Quatre i el guanyador del Premi Sant Jordi va ser l’escriptor terrassenc Vicenç Villatoro amb l’obra “evangeli gris”, tot i que un altra escriptor terrasssenc, en Jaume Cabré amb l’obra “la teranyina” va quedar en tercera posició.

El diumenge 16 de juny de 1969 van actuar per primera vegada a Terrassa el grup “Viva la Gente” i aquest fet el recordo molt bé, ja que al meu pare li agradaven molt i recordo que a casa el seu disc era dels més escoltats.

El grup estava format per un gran nombre de nois i noies (més d’un centenar) de diferents països del món i la veritat és que les cançons que cantaven eren totes molt alegres i tractaven de temes com l’amistat, l’amor entre les persones i coses així. L’actuació es va fer al cinema Rambla i jo el recordo ple a vessar i com la gent, fins i tot, cantava amb ells les cançons més conegudes.

Uns anys desprès ( al 1973) van tornar a venir a Terrassa, però aquesta vegada no vaig poder anar-los a veure. Per cert, el grup va néixer a Denver l’any 1965 i va deixar d’existir com a tal l’any 2000.

Encara recordo un tros de la seva cançó més representativa i que deia:

Esta mañana de paseo con la gente me encontré /  al lechero, al cartero, al policía saludé.
Detrás de cada ventana también reconocí / a mucha gente que antes ni siquiera la vi.
Viva la gente, la hay dondequiera que vas / Viva la gente,  es lo que nos gusta más.
Con más gente a favor de gente / en cada pueblo y nación,
Habría menos gente difícil / y más gente con corazón.

Up with people. Portada d’un disc editat per Philips el 1969.

Si voleu escoltar una versió del “viva la gente” cantada per un grup de scouts podeu fer-ho aquí: Viva la Gente.mp3

El tema de prostitució ha generat alguns comentaris força interessants i ha posat sobre la taula el tema de les “xapes” .

Les monedes de les cases de prostitució (anomenades vulgarment com xapes) tenien el següent servei: quan el client s’ocupava amb una dona, anava a la caixa o bé a l’encarregada i li pagava en efectiu el preu de l’ocupació; l’encarregada li donava a la prostituta la moneda, en la qual estava fixat el valor, i, en acabar la jornada es feia la liquidació: tantes monedes, tantes pessetes.

Anar “a fer xapes” o “anar de xapes” són frases fetes que venen d’aquells anys. I fins i tot el concepte de “xapero” també té aquest mateix origen, encara que avui també s’anomenin així als col·leccionistes de plaques de cava.

Algunes d’aquestes “xapes” s’han conservat i fins i tot, tal i com ens ha indicat l’amic Ricard Font, són objecte de col·lecció. El fet és que de xapes corresponents als bordells de Terrassa no n’he trobat cap, però gràcies al Ricard podem mostrar-ne algunes d’altres bordells de Barcelona, que deurien ser molt similars a les emprades en la nostra ciutat.

Una anècdota de l’amic Badrenas: “el Goa, era a mig camí de Sabadell per la ctra. N-150, quasi a peu de carretera. Quan es va obrir aquest establiment, va coincidir amb la sortida al mercat de les motos Guzzi de color vermell. Una de les primeres d’aquestes motos, la varen comprar a l’entitat en que jo treballava, perquè la fes servir un empleat que anava a fer encàrrecs. El director general, que vivia a Barcelona, un mati, al passar per davant del Goa va veure parada a la porta la moto vermella, segurament l’única que hi havia a Terrassa, i quan va arribar a la oficina, va cridar a l’empleat per preguntar-li que hi feia la moto en aquell lloc i, el Jaume que és com es deia el xicot, li va respondre que només havia anat a provar-la per veure quina velocitat agafava….. també és mala sort que t’enxampin d’aquesta manera !”