bateig protestant 1929

El 19 d’abril del 2009 va tenir lloc la darrera celebració al temple de l’església evangèlica unida del barri de ca n’Aurell i aquesta diada va ser molt significativa pels protestants de la nostra ciutat, que durant 84 anys hi han celebrat els seus actes i que ara s’han hagut de traslladar a una nova seu més moderna i àmplia a l’avinguda Bejar.

Però tornem a l’edifici del carrer Galvani, que es va construir l’any 1925 i que va ser considerat el primer edifici construït a espanya per part de l’església evangèlica sense ajudes de cap país estranger, va ser pagat íntegrament per gent de Terrassa i, en bona part, gràcies a l’impuls del seu primer pastor, en Samuel Vila. Cal indicar que el dia de l’adéu al temple hi era present la vídua d’en Samuel, la Lídia Vila.

El temple va ser construït  en un barri en que en aquells anys quasi bé no hi havia ni veïns, ja que encara estava rodejat pels boscos de la masia de ca n’Aurell.

Una anècdota: abans del temple del carrer Galvani, o sigui abans del 1925, els protestants terrassencs es reunien en l’obrador de pa d’una família anomenada Simón.

Casas Odena 1935

L’amic Badrenas ens comenta: “M’ha vingut a la memòria un establiment que a mi i als meus companys ens tenia ocupats una estona cada dia, en el temps de la nostra joventut.

Recordeu l’establiment  “Fotos Real” del carrer de Sant Pere?  El fet és que era una botiga  de fotografia molt petita, en la que feien preferentment fotografies de carnets d’identitat o simplement fotos de carnet, que és com s’anomenaven. La botigueta estava ubicada davant del Casino del Comerç i tot l’aparador era ple de fotos de carnet dels seus clients. Aquestes fotos les canviaven molt sovint, de manera que hi podries trobar tots els qui s’havien renovat el canet en els darrers dies. Alguns, fins i tot, es feien la foto allí perquè els  posessin a l’aparador.

Però, el tret més destacat de l’establiment, era que a l’aparador també hi havia un marc amb un acudit dibuixat a mà i que el canviaven cada dia. Sortint del “cole” de la Cultura Pràctica, que era molt a prop, ens acostàvem a l’aparador de les Fotos Real a veure l’acudit del dia… quelcom semblant al que fa l’Edi al Diari de Terrassa o d’altres dibuixants en altres diaris. No recordo qui era el que signava el dibuix…però ho feia força bé: era dibuix caricaturesc i amb un contingut bastant innocent, és a dir, no es posava  mai amb ningú, però tots tenien la seva “xispa”, d’aquí el nostre interès diari d’anar a veure l’aparador de Fotos Real”.

Nota.- No tinc cap fotografia d’aquest establiment, però com a homenatge als fotografs de la ciutat he triat un anunci del 1935 d’en Casas Odena, establiment situat al carrer de Topete, 15 prop del passeig.

Per cert, el Rafael m’ha enviat un comentari en que ens fa veure que en l’anunci publicat s’indica que aquest havia portat l’antic estudi Garcia i com que aquest estudi havia estat situat al carrer de Sant Pere, 20 (mireu anunci) podria tractar-se del precursor de Fotos Real. En tot cas queda aquí oberta aquesta questió…

Aquest any es celebra el 125 aniversari d’una entitat poc coneguda a la nostra ciutat, es tracta de ”l’Arxiconfraria Teresiana de Terrassa”. Pocs anys, desprès d’haver-se atorgat a la vila de Terrassa el títol de ciutat i des de la parròquia del Sant Esperit es va fundar l’Arxiconfraria de Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús l’any 1884.

Aquesta entitat era coneguda popularment amb el nom de les Teresianes i la labor que en aquells anys tenia era la formar noies en la fe cristiana. Podeu veure un retall del diari “Crònica Social” del 1917 on ens parla de les “escoles dominicals” regentades per aquesta mateixa fundació.

En la foto també podem veure el local que aquesta entitat va tenir al cèntric carrer de Sant Jaume. La celebració del 125 aniversari ha estat una conferencia del Sr. Joan Antoni Pujals a la sala capitular de la catedral sobre la historia d’aquesta confraria.

Can viver segons Avellaneda

Avui us vull parlar de la Colònia Sanatori de la Verge de Montserrat a Can Viver de Torrebonica.

Can Viver era de molt antic una casa de pagès molt important, com podreu comprovar en el gravat del gran mestre Mateu Avellaneda del 1935 (es tracta d’una recreació ja que en aquesta data ja no en quedava rés).

Sembla ser que el sobrenom de torrebonica li venia donat per la torre de defensa en forma quadrada que datava del 1526 i que servia per protegir l’entrada de la masia. La masia però és molt més antiga i els primer indicis ja la situen al S.XIII. Els noms més antics que es coneixen d’aquesta masia són els de “mas de can barba”, “mas de bolet” i “mas maduixer” que va estar vigent durant prop de tres segles, “mas sala” i finalment “mas viver” o “mas viver de torrebonica”. També he sentit dir que un dels propietaris d’un mas proper fa fer una juguesca amb el seu veí per veure qui construïa una torre més bonica i que en va resultar guanyador el del referit mas i per això li van posar aquest sobrenom de “torrebonica”.

Aquest mas al llarg dels segles va anar creixent i va arribar a allotjar varies famílies que es dedicaven a les diferents tasques camperoles als voltants de l’actual centre hospitalari que hi ha entre Terrassa i Sabadell. El dia 7 d’octubre de 1909, el darrer hereu dels “viver” va signar l’escriptura de venda del mas i de les terres al “Patronat de Catalunya per la lluita contra la tuberculosi”, patronat constituït a Barcelona, l’any 1904.

Aquesta institució va adaptar el mas per el nou us sanatorial, essent l’autor d eles reformes l’arquitecte Josep Domènech i Mansana, i el va obrir al públic en data 28 de gener de 1911 (mireu el diari del dia i un anunci d’una excursió publicat el 21/01/1911). Una curiositat: el dinar de celebració de la inauguració es va fer a l’Hotel Peninsular de Terrassa i va ser co-presidit pel Conde de Torruella de Montgrí i pel Sr. Vidal i Ribes president del patronat.

En data 5 de maig de 1922 s’incorpora mitjançant un acord signat a l’Obra Social de la “Caixa de pensions per a la vellesa i l’estalvi” que va ser la que li va donar l’impuls econòmic que necessitava per convertir-se en un centre de referència a tot l’estat. Les obres de transformació van començar immediatament i del mas primitiu ja pràcticament no en va quedar rés.

Es va crear una colònia agrícola per nodrir d’aliments naturals al sanatori, nous pavellons per malalts, dos espais per nens i nenes, una biblioteca, una sala d’actes i una interessant església d’estil modernista sota l’advocació de nostra senyora de Montserrat.

Cal esmentar que en la guerra civil es van matar dos capellans (Jaume Catasús Botifoll i Josep Font Dou) , es van expulsar les monges i es van destruir les imatges del temple, obligant fins i tot als malalts a abandonar les instal•lacions.

Ara aquest sanatori es troba clausurat des de fa anys, però val la pena fer-hi una passejada encara que sigui per veure el que havia estat i gaudir dels esgrafiats de les parets de l’edifici principal i de la façana de l’església modernista. I si podeu entrar-hi us recomano veure el lluernari central.

casa fornells

En resposta a un comentari rebut que deia: “ algú hem podria facilitar algun tipus de informació sobre la “Casa Soler”, també anomenada “Casa B. Fornells” situada al carrer Sant Leopold 56?”

Casa Freixa desapareguda

El que puc explicar és que la casa anomenada de Bonaventura Fornells i Cardús, edifici protegit de la nostra ciutat, és va projectar el 18 de febrer de 1918 per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada i que aquest habitatge unifamiliar utilitza un estil britànic, anomenat “domestic revival”, que l’arquitecte Muncunill només va utilitzar dues vegades a Terrassa; una vegada en aquesta casa i l’altra en la desapareguda “casa Freixa”, un xalet construït just al costat de la Masia Freixa (a la fotografia de la dreta podeu observar l’aspecte d’aquesta casa malauradament despareguda).

El primer que sobte de la casa és la teulada amb la seva pronunciada inclinació, aspecte que li dona la semblança amb les cases de camp d’aquelles contrades.

Les naus que podem veure al costat de l’entrada de la casa són naus industrials que es van projectar el mateix any que la casa i pel mateix Muncunill, fet curiós ja que no és gaire habitual que en un mateix projecte constructiu és fes la casa i la fàbrica.

El nom de “casa Soler” que s’esmenta en el comentari es deu a un propietari posterior que portava aquest cognom.

És evident que és una resposta curta al comentari rebut i per això us vull demanar que si algú en sap quelcom més ens ho faci saber.

Ens diu de nou l’amic Badrenas, “m’ha vingut a la memòria un altre personatge conegut per a quasi tothom a Terrassa. És en Paco Pérez, un home que va ser secretari particular d’una colla d’alcaldes de la  ciutat a l’època de la dictadura (Onandia, Clapés,…) i a més tenia el càrrec de cap de protocol i mestre de cerimònies. Era a tots els esdeveniments on hi assistien les autoritats i era l’encarregat d’acompanyar-los a tot arreu, indica’ls-hi com havien d’actuar, i presenta’ls-hi tanmateix els personatges que ens visitaven. Si necessitaves quelcom de l’ajuntament t’havies d’adreçar a ell, i ell s’encarregava de posar-te en contacte amb la persona indicada. També passaven per les seves mans les subvencions, ajudes o favors que es demanaven i ell s’encarregava d’aconseguir-ho… o no!!!, fent valer la seva posició d’influència amb les autoritats. Recordo que va estar molts anys a l’Ajuntament i quasi tothom el coneixia.

Vivia a la plaça de la Creu de Sant Pere i sempre portava ulleres de sol i, em sembla recordar, que la seva dona era perruquera. No se quin càrrec tenia, però es movia molt també per la junta del Terrassa FC”.

Nota: El podeu veure en la fotografia a la dreta darrera l’alcalde Clapés.- La foto es de les obres de construcció de la parròquia de la Sant Cristòfol, a can Anglada a l’any 1961.

lot aymerich 1923

Aquest record no té rés a veure amb Terrassa, tret del fet que m’ha vingut al cap desprès de veure un anunci antic (1923) de la casa Aymerich, del carrer Fontvella. En el citat anunci s’ofereix a la venda un “lot”, o sigui una llanterna elèctrica portàtil. Una cosa absolutament normal i que potser no ens portaria a fer-hi cap esment, però el que he trobat curiós és precisament la marca de la llanterna en qüestió i que no és altra que la de “LOT“, justament la paraula que molts catalans fem servir per referir-nos a aquest estri.

No soc historiador i desconec si aquesta marca era una marca catalana o si era estrangera però, com en altres marques com cel·lo o turmix, aquí els ciutadans van substituir el nom del producte pel de la marca i, amb el temps, aquesta darrera és la que ha perdurat.

Qui no ha utilitzat alguna vegada un “lot”?

Sembla que el tema dels Sant té continuitat i ara, gràcies al Ricard Font que ens ha enviat un goig dedicat a Sant Galderic podem apreciar la imatge d’aquest sant, tot i que el goig en questió no ha estat editat a Terrassa.

En aquest sentit, em plau informar-vos que el dissabte, 17 d’octubre a les 20:00 h., tindrà lloc un nou acte, dins de la celebració que aquest any fa la Fundació Terrassenca Sant Galderic, que consistirà amb una missa a la parroquia de Sant Josep de Terrassa i que, un cop finalitzada, s’obsequiarà a tots els assistents amb un goig de Sant Galderic, un pom d’espigues de blat i una coca beneïdes.

Us prometo penjar, en aquest mateix record, la imatge del goig que es lliuri en aquest acte.

Tal i com varem prometre aquí teniu el goig terrassenc de Sant Galderic:

Sant Isidre

Parlant de Sant Galderic (d’origen occità) no podem oblidar Sant Isidre Llaurador (d’origen madrileny), un sant que ha estat venerat durant molts anys pels pagesos de la nostra ciutat i que presenta en el relat de la seva llegenda (“mentre ell resava i feia oració i penitència, els bous, sols i sense govern de ningú, llauraven”) uns trets molt semblant a la de Sant Galderic (“un àngel que va acabar el solc amb els bous mentre ell estava lliurat a l’oració”).

Vull aclarir que, la ja antiga substitució de Sant Galderic per Sant Isidre, es considera un efecte de la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana exercida després de la guerra de Successió i, sobretot, per la implantació del “Decret de Nova Planta” a partir del primer quart del segle XVIII.

El Rafael Comas ha estat molt amable en enviar-me un goig d’abans de la guerra civil i on podem gaudir d’un magníific gravat de Sant Isidre, juntament amb la representació de les esglésies de Sant Pere i del Sant Esperit de la Vila de Terrassa, realitzat pel dibuixant Mateu Avellaneda l’any 1936.

sant julia d'altura

Aquest sant era venerat, tal i com indica en el goig, en l’església parroquial de Sant Julià d’Altura, que ha estat des de sempre un conegut lloc de romeria.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura (data del 1042) havia format part del terme municipal de Sant Pere, però amb el repartiment que es va fer quan aquest va ser annexionat per Terrassa (1904), la parròquia i les seves terres (can Deu) van quedar englobades dins del terme municipal de Sabadell.

En la seva festivitat (15 de maig) es feia una festa molt lluïda, com ho demostra el llistat d’actes de la celebració de l’any 1955: pel mati, missa solemne al Sant Esperit, traca, sardanes al passeig, dinar de germanor per 600 persones i, per la tarda, concert, varietats, ball popular i representació de l’obra “los Gavilanes” en el “Teatro del Hogar del Productor”.

sindicat agricola 1920

Aprofito aquest record per fer memòria de l’antic “Sindicat Agrícola”, situat al carrer Colom. Avui, part dels antics locals estan ocupats per la “Fundació Terrassenca Sant Galderic”, entitat germana de la “cooperativa Serveis Terrassencs de Sant Isidre”.

Aquest any, coincidint amb les celebracions de la festivitat de Sant Galderic i gràcies a la col·laboració de diverses associacions, empreses i amics del món de la pagesia ha organitzat un seguit d’actes, dels que em plau destacar la iniciativa de recuperar la memòria rural de Terrassa, mitjançant entrevistes a persones que treballen o havien treballat en el sector agrari terrassenc.

L’antic sindicat va ser fundat el 1920 per un bon nombre de camperols que es dedicaven al cultiu de la vinya als voltants de la vila, amb la intenció de fer un celler cooperatiu i així poder comercialitzar el vi de forma conjunta. Aquesta iniciativa es va anar ampliant, poc a poc, amb màquines de batre, molins de farines, d’oli i de pinsos i l’obertura d’un espai per la venda de llavors, pinsos pel bestiar i adobs per la terra.

L’edifici original que avui encara podem veure al carrer colom va ser obra de l’arquitecte Francesc Falguera, tot i que en la construcció i van participar, amb el seu esforç personal, molts dels mateixos pagesos que havien constituït el celler cooperatiu.

L’any 1936 aquest sindicat es va unir a un altre sindicat agrícola de viticultors que hi havia a la ciutat i que tenia la seu en el carrer cremat i un cop finalitzada la guerra civil, l’any 1939 va passar a anomenar-se: “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tarrasa”, celebrant de nou la festa de Sant Isidre (veure retall diari del 15-05-1939). Cal esmentar que als anys 40 el sindicat va obrir algunes botigues a la ciutat, en les que s’oferien part de productes provinents dels seus associats.

Actualment una part de les antigues instal·lacions estan ocupades per un supermercat, però encara es pot apreciar bona part de l’antiga façana del sindicat.

Nota: Sant Galderic es celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les cames. Els atributs característics són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.