Les Masies (2)

terrassa i termes masies 1907

Segona part del record de l’amic Joaquim Verdaguer:
“Els masos de la Quadra de Vallparadís eren: Can Palet, Can Figueres de la Quadra, i el mas de la Castlania.
Les dades sobre els fogatges o censos ens mostren l’existència més de cent cases de pagès en el terme de la part Forana. Fins el segle XXI han sobreviscut un total de 36 masos: Ca n’Anglada, Ca n’Arnella, Can Boada, Can Bonvilar, Can Parellada, Can Petit, etc.
De tot el seguit de masos de la part forana alguns dels més emblemàtics no han arribat fins els nostres dies, principalment pel seu enderroc per procedir a la urbanització de la zona; Can Tusell estava situat a la cruïlla del carrer Ample amb la carretera de Matadepera. Eren populars els seus safareigs on rentava el veïnat. El mas de Can Fatjó, arran de la carretera de Matadepera, va ser enderrocat per procedir a la continuació del carrer de l’Autonomia. Se ha de ressaltar les importants troballes arqueològiques d’època romana al seu redós.
Can Pous era al carrer de Francesc Salvans prop del convent dels carmelitans i pel seu costat passava el camí de Terrassa a Matadepera per Can Roca. Can Bosch de Basea (veure dibuix de la dreta de M. Avellaneda), una de les més antigues i prosperes masies del terme, estava ubicada cap el sud de la ciutat, es va abatre per donar pas a la construcció dels pisos de Can Jofresa.
Can Jofresa va ser enderrocada pel seu estat ruïnós i més tard el seu espai es va veure ocupat pel complex esportiu del mateix nom. L’urbanització de l’avinguda de Barcelona es va portar per endavant el mas de Can Gorgs situat davant l’actual plaça de Catalunya.
Una altre construcció d’un grup de pisos va emportar-se la masia de ca n’Aurell situada arran de la carretera de Martorell prop el pont del torrent de la Maurina. Tots aquestes cases de pagès varen veure el seu final degut a l’expansió demogràfica i la conseqüent urbanització de les zones rurals pròximes al nucli urbà durant les dècades dels anys cinquanta als setanta”.

Nota.- Per ilustrar aquest record publiquem un cròquis del terme municipal de Terrassa del 1907, fet per Llofriu i Castarlenas.

Rieres, torrents i masies de Terrassa (S. XVI)

rieres, torrents i masies al S.XVI

Des de sempre a Terrassa hi han hagut torrents i rieres i això ha provocat grans inundacions al llargs dels anys.

Fer poder fer-nos una idea de com era el terreny on es va assentar el nucli urbà de la nostra ciutat he volgut reflectir en aquest dibuix la situació de les antigues rieres i torrents, així com algunes de les masies més característiques d’aquells anys i que van donar nom a la majoria dels barris actuals de la ciutat.

  A la fotografia, de la dreta, podreu observar com era el torrent del Batlle l’any 1912 (en una foto d’Antoni Jover – A. Tobella), que, en el seu tram final, seguia el curs del actual carrer de Faraday, al barri de Ca n’Aurell (que també era una masia antiga situada prop de la carretera de Martorell).

Històries dels armats i del capità Manaia

Segons cròniques antigues de la ciutat, el 22 de febrer de 1818, el Concili va acordar que el capità Manaia (Manàia) amb els armats no poguessin entrar a l’interior de l’església, com venia sent habitual en l’acompanyament que feien dels passos de dijous sant per la tarda. Aquesta prohibició va fer que els armats s’haguessin d’esperar fora del temple.

La prohibició es devia a que, ja de ben  antic, els armats feien una mena “d’adoració” a l’interior de l’església i que consistia en un ball ritual, cosa que semblava un anacronisme històric, ja que no és massa lògic que els romans adoressin precisament a Jesucrist.

Anys més tard aquest costum es va recuperar i no es va discutir més fins l’any 1931, en que es va tornar a suprimir amb la mateixa argumentació. Segons una crònica del 1931: “abans de la prohibició, a dos quarts de vuit de la tarda el capità Manaia i els armats es dirigien a l’altar del Sant Crist per “adorar-lo” i un cop fet el ritual corresponent es donava inici a la processó, que sortia a les vuit en punt de l’església del Sant Esperit”.

La foto de la dreta correspon al capità Manaia de l’any 1952, data en que es va jubilar el Sr. Jerónimo Valls Robert que ja feia 50 anys que havia començat a fer d’armat. Ell va substituir en el seu dia l’anterior capità, interpretat pel Sr. Carlos Puig Soler, conegut popularment per el “Calé“.

Els balls del repertori dels armats els anys 50 eren: el cargol, l’estrella petita, l’estrella gran, el quadre, la mitja lluna, la creu, creuar-se, quatre de fons i algun més que no recordo.

Un fet curiós: l’any 1904 va fer de capità Manàia un cosí del Conde Romanones que, amb un fill del general Salmerón, en aquells anys cursava estudis a l’Escola Industrial de Terrassa i que, segons diuen, rondava una de les filles de la casa Baró (conegudes com les “Mahonesas”). Segons m’han explicat, el noi li va prometre a l’estimada que passaria vestint les gales de capità, cosa que va aconseguir convencent al mateix “Calé” perquè li deixes portar la indumentària. Un cop aconseguit i quan la comitiva va arribar al carrer de Sant Antoni el noi va entrar en una  botiga (a Cal Siula) i es va intercanviar el vestit amb el “Calé“, per tal que ningú s’adonés d’aquest fet tant curiós i poc conegut.

Podeu veure una filmació dels armats fent click aquí.

Les cançons de la nostra infantesa (i 6)

Amb aquestes cançons tanquem, de moment, aquest recull:

El gall:
A la gai gai de la gallina
A la gai gai del nostre gall
El nostre gall és cantador
Canta a la plaça i a casa no.
 
Teta mixoia:
Una cançó per nens molt petits que es canta tot acariciant-los les galtetes i desprès de la darrera estrofa se li dona un palmadeta a les galtones:
Teta, teta mixoia
S’ha menjat la carn d’olla
A mi no me n’ha donat,
Peguem-li a aquest gat.
 
Quan era xiqueta:
Quan era xiqueta anava a costura
a aprendre de lletre.
El mestre que m’ensenya
s’ha enamorat de mi
I em diu a l’orelleta,
nena et vols casar amb mi?
Soc massa petiteta
i no et podria servir
Un plat a la tauleta,
un plat per tu i per mi.
 
El noi de la mare:
Que li darem al noi de la mare,
que li darem que li sàpiga bo.
Jo li daria panses i figues,
nous i olives i mel i mató.
Jo li daria una caputxeta
i a la muntanyeta el faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni plou,
i a la terra tot el vent s’hi mou.
Sota l’ombreta, l’ombreta l’ombri,
flors i violes i romaní.
 
Els quatre sabaters:
Una cançó en que 4 nens s’agafen de les mans dos a dos fent una creu i mentre dos s’acosten els altres dos es separen.
Els quatre sabaters quan treballen,
com treballen, com treballen.
Els quatre sabaters quan treballen,
com treballen, com treballen,
com treballen pels carrers.
Sabaté llengut s’ha menjat un ruc,
no n’ha tingut prou, s’ha menjat un bou.

Les cançons de la nostra infantesa (5)

Dues cançons antigues que cantava la meva mare mentre jugava al carrer amb les amigues:

La Catarineta:

A la plaça fan sardanes, (ballades)
mare, deixeu-m’hi anar,
jo, com soc tan boniqueta,
balladors no em faltarà.
No hi vagis, Catarineta,
que el teu pare està a punt d’arribar,  (que ton pare arribarà)
Tant si arriba com no arriba,
jo a la plaça vull anar.
Al cap d’una hora que hi era, (al cap de mitja hora que n’era fora)
son pare ja va arribar,
On és la Catarineta,
on és, que no fa el sopar? (que no és aquí a sopar?)
A la plaça n’és, que ballen;
se n’hi ha volgut anar.
Ja n’agafa una buscalla,
i un bastó a l’altra mà.
Passa, passa, Catarina,
passa, passa, a fer el sopar.
La primera garrotada
un braç ja li va fer sagnar, (un braç ja li va trencar)
la segona garrotada
l’altre braç li va trencar, (mig morta la va deixar)
la tercera garrotada
morta ja la va deixar. (ja la porten a enterrar)
Sota l’olivera, oliva,
sota l’olivera està.
La mare se’n va a la cuina,
rebentant-se de plorar.
Tant si plores com si no plores
la teva filla morta està.
El dia del seu enterro
dos paraules va llençar:
Ai, mares que en teniu filles,
no les deixeu festejar,
que a la pobra Catarineta
la vida li va costar.

Deu noies per casar:

Hi ha deu noies per casar,(són deu noies per casar)
que se’n van a passejar
Hi ha l’Anneta,
la Laieta
la Paulina
i la Claudina.
oh!, he!
la Maria i la Mercé.
hi ha l’airosa Montserrat
i la petita Trinitat.
hi ha la Teresona
també hi ha l’Angelona.

El bon rei les va ha trobar, (el príncep les va ha trobar)
les comenta a saludar:
Hola Anneta,
oh Laieta
la Paulina
i la Claudina
oh!, he!
la Maria i la Mercé.
i què tal la Montserrat?
com està la Trinitat?
i la Teresona?
un petó a l’Angelona!

El bon rei que sap dansar, (el príncep que sap ballar)
amb cada una un vol farà (amb cada una ball farà)
Un Anneta
un Laieta
un Paulina
i un Claudina
oh!, he!
un Maria i un Mercé.
un l’airosa Montserrat?
un la xica Trinitat?
i un la Teresona?
tres volts amb l’Angelona!

Molt galant el cavaller,
un present ell els vol fer
Flors a l’Anneta
la Laieta
a Paulina
i a Claudina
oh!, he!
a Maria i a Mercé!
i a l’airosa Montserrat
la xica Trinitat
i a la Teresona
diamants a l’Angelona!

També un llaç de bell color,
per posar-lo al mig del cor:
Grog Anneta
a Laieta
a Paulina
i la Claudina
oh!, he!
a Maria i a Mercé!
i a l’airosa Montserrat
a la xica Trinitat
i a la Teresona
i a l’Angelona!

El bon rei s’ha de casar (el príncep s’ha de casar)
i una noia vol triar:
No és Anneta
ni Laieta
ni Paulina
ni Claudina
oh!, he!
ni Maria ni Mercé!
no és l’airosa Montserrat
ni tampoc la Trinitat
ni la Teresona
es casa amb l’Angelona.

Les cançons de la nostra infantesa (3)

Una nova tanda de cançons:

“Avui és festa, Sant Josep la fa
agafa l’escopeta i se’n va a caçar,
tira un tiro, mata un pardal  vestit de general.
Passa Santa Anna, tocant la campana
passa Sant Martí, tocant el violí
passa una monja i li tira una taronja
passa un capellà i li tira un tros de pa”

“En Pinxo va dir en Panxo
vols que et punxi /amb un punxó
I en Panxo va dir a en Pinxo:
punxa’m, però a la panxa si que no”

“Nyigo, nyigo, nyigo, calces  de  paper
totes  les  músiques, passen pel meu  carrer”

“Què li donarem a la pastoreta,
què li donarem per anar a ballar,
jo li donaria una caputxeta,
i a la muntanyeta la faria anar.
A la muntanyeta no hi neva ni plou,
i a sota la plana tot el vent ho mou.
Sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombriu,
flors i violes i romaní”

“Baixant de la font del gat, una noia, una noia,
baixant de la font del gat, una noia i un soldat.
Pregunteu-li com sa diu, Marieta, Marieta,
pregunteu-li com sa diu, Marieta de l’ull viu”

Les cançons de la nostra infantesa (2)

Seguim amb el recull de cançons que recordo que em cantava la meva mare:

“Dalt del cotxe hi ha una nina
que repica els cascavells.
trenta, quaranta, l’ametlla amarganta,
pinyol madur, vés-te’n, tu.
Si tu te’n vas, nero, nero, nero,
si tu te’n vas, nero, nero, nas!”

“Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,
plou i fa sol, les bruixes porten dol”

“Ton pare no té nas, ton pare no té nas,
ta mare és xata.
I el germanet petit, i el germanet petit,
té nas de patata”

“El gegant del pi, ara balla, ara balla,
el gegant del pi, ara balla pel camí.
El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla,
el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”

” Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure
sol, solet, vine’m a veure, que tinc fred.
Sol, solet, de bon matí, me’n daràs un rajolí,
per la llum i l’escalfor, que t’ha dat nostre senyor,
m’ompliràs el meu portal, per les festes de Nadal”

“La lluna, la pruna, vestida de dol
el pare la crida, la mare no ho vol”

“Cargol treu banya, puja a la muntanya,
cargol treu bri, puja al muntanyí
Cargol treu banya, puja la muntanya,
cargol bover, jo també vindré”

“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret.
Patim, patam, patum, no xafeu en Patufet”

“En Joan petit quan balla
balla, balla, balla
En Joan petit quan balla
balla amb el dit
amb el dit, dit, dit, ara balla en Joan petit.
(repetició)
Després amb la mà, mà, mà
amb el dit, dit, dit, ara balla en Joan petit.
(es continua amb diferents parts del cos)”

Les cançons de la nostra infantesa (1)

A la meva mare sempre li ha agradat cantar cançons i recordo que de ben petit me’n cantava moltes. Ara he intentat fer-ne un recull però de segur que me’n deixo alguna. Ja us aviso que les lletres potser són difrents de les tradicionals ja que a cada casa o a cada poble hi havia variants.

Si recordeu alguna cançó de la vostra infantesa o alguna variació de les que he recollit, us prego ens les feu arribar ja que en els propers dies anirem publicant un bon grapat de cançons.:

• Agafem la mà de l’infant i començant per el dit gros i acabant pel petit, cantem:

“Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!)

• Posem l’infant amb el cap a la falda, de manera que li puguem picar el cul mentre cantem:

“Escarabat bum-bum, posa-hi oli, posa-hi oli,
escarabat bum-bum, posa-hi oli dins del llum,
si en el llum no n’hi ha, a les calderes, a les calderes
si en el llum no n’hi ha, a les calderes n’hi haurà”
Llavors ha de venir algú altra i donar-li un cop al cul tot dient:
“Escarabat, escarabat, endevina qui t’ha tocat”

• Posem l’infant sobre els genolls i fent-li fer saltirons sobre les cames, li cantem:

“Arri, arri tatanet / cavallet,
anirem a Sant Benet
comprarem un borriquet
per dinar, per sopar
per a tu no n’hi haurà!”

• El pare o la mare li agafen la mà i amb el seu dit li van passant pel palmell, tot dient: “ralet, ralet” i quan diuen: “pica dineret”, li piquen la mà):

Ralet, ralet,
ralet, ralet,
paga dinereeeet!!!!!

• Li agafem les mans del petit i les hi fem picar i quan diem “pica galtetes” li piquem les seves galtetes, i quan diem “pica-les tu” li fem picar les del pare o la mare i, finalment, quan diem “que són boniqueeeetes” li fem pessigolles:

“Toca manetes, que són boniquetes,
toca-les bé, que el pare ja bé”

Records del cinema a Terrassa (les sessions continues i dobles)

Principal 1967

Les sessions continues consistien en que la pel·lícula es passava una vegada darrera l’altra i no t’obligaven a sortir del local fins que tu volies, de tal manera que si la pel·lícula t’havia agradat la podies veure tantes vegades com sessions fessin aquell dia.
Les sessions dobles consistien en que el cine oferia dues pel·lícules i el no-do pel mateix preu i aquestes es projectaven en sessió continua, de manera que quan acabava una pel·lícula es projectava a continuació la següent i així fins a l’hora de tancar. Desprès de dues pel·lícules seguides es feia un descans però la gent podia entrar al cinema quan volia i quedar-s’hi a veure les sessions que vulgues. Jo recordo que era costum quedar-se fins a veure el tros de la pel·lícula normalment ja començada que havíem vist al entrar, tot i que si la pel·lícula m’havia agradat em quedava a veure-la de nou fins al final.
Normalment una de les dues pel·lícules era d’estrena i l’altre o be era de reestrena o be es tractava d’una pel·lícula de sèrie B o de menor qualitat (en una època va ser costum projectar el que la gent anomenava “espanyolades”).
M’han explicat que a Barcelona existien les sessions triples.
El Nodo: era el noticiari del franquisme per excel·lència i es passava entre les sessions de les pel·lícules. Normalment mostrava inauguracions de pantans o similars del general Franco, escenes de l’alta societat o noticies curioses de la resta del món. Podeu veure la típica capçalera del nodo a l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=6dtPU2vNP-E
Recordo que als cines, especialment els caps de setmana, venien per endavant localitats numerades que permetien assegurar-te un lloc determinat per la sessió en que volies anar al cinema. Aquesta practica va significar la fi de les sessions continues ja que no eren compatibles amb aquesta practica. Per cert, les llotges d’alguns cines, com les del Principal o l’Alegria, es podien llogar.
Una curiositat: A l’època franquista i havia el costum de que a mitja part (es feia a la mitja part perquè ningú pugues dir que havia arribat tard i s’ho havia perdut), abans d’obrir-se els llums pel descans, es projectés una imatge del “Caudillo o d’ell i del Jose Antonio” i es toquessin els himnes (l’oriamendi, el cara al sol i la marxa real) per la megafonia del local. Llavors tothom s’havia d’aixecar i amb el braç aixecat (clara salutació feixista) esperar-se en silenci a que aquest finalitzes. Si algú no ho feia podia ser denunciat a les autoritats o podia ser que entre el públic hi hagués algun policia de paisà que directament et denuncies.
Si voleu escoltar l’Oriamendi podeu fer click aquí: http://www.youtube.com/watch?v=ciJ6Z8vAVEw

La historia dels primers segells de les esglésies de Sant Pere

Aquest és un record enviat pel Ricard Font i que ens explica com és que Terrassa va aconseguir que les esglésies de Sant Pere quedessin immortalitzades per primera vegada en dos segells de curs legal:
“L’any 1967 en veure que Correus feia una sèrie de segells amb esglésies temples i monestirs, la Junta del Grup de Filatèlia de Terrassa hi va enviar una instància , junt amb tres fotografies de les esglésies fetes pel consoci Carles Duran i Torrens i una descripció amb un relat històric del Dr. Francesc Torrella i Niubó. La Direcció General de Correus i Telecomunicacions, n’acusà la recepció dient que ho tindria en compte.
L’any 1975 el president del Grup rebé una carta del ministeri de la Governació de la Direcció general de Correus i Telecomunicacions que deia:
En relació amb l’escrit que aquest Grup Filatèlic té presentat sol·licitant la possible emissió d’una sèrie de segells dedicats a reproduir diversos aspectes del conjunt dels temples Visigòtics-romànics de Sant Pere d’Ègara ens plau informar-li del següent:
Reunida la Comissió de Proposicions d’Emissions Filatèliques sota la presidència de l’Exsm. Sr. Subsecretari d’Hisenda i considerant la possibilitat d’incloure l’esmentat tema dins d’una sèrie denominada Turisme, s’acorda dedicar a aquest motiu dos dels valors del proper any 1975: el de 7 pessetes al temple de Santa Maria i el de 3 pessetes al conjunt de Sant Pere d’Ègara que posarem en circulació el proper 5 de juny.
Déu vos guardi molts anys. Madrid 30 de desembre de 1974
El director general (signat Pedro Sánchez Pérez)
El BOE de 8 de desembre de 1974, parla de l’emissió posada en circulació de la sèrie especial de segells de turisme 1975 de sis valors en la qual apareixen el dos segells esmentats”. En les imatges podeu veure la reproducció dels segells.