Els primers carrers adoquinats de Terrassa

El dimarts 21 de maig de 1907 es van iniciar les obres per adoquinar (possar llambordes) els primers carrers de Terrassa i el primer de tots va ser el carrer de Sant Pere, per desprès continuar pel carrer del Nord, des de la placeta de Saragossa fins a l’estació del Nord, tot i que la part de la plaça de l’estació no es va fer fins a finals del 1907. En les fotos podeu comprovar la placeta de Saragosa abans i desprès d’adoquinar-se.
En una crònica del diari Egara podem llegir que en l’adoquinat del carrer de Sant Pere s’hi van emprar 40.000 adoquins (llambordes).
Cal tenir en compte que en aquells anys aquesta artèria era la més important de Terrassa ja que suposava la connexió del centre de la ciutat amb l’estació del tren i com podeu comprovar ja feia temps que es demanava empedrar aquests carrers degut a que a l’hivern les pluges els deixaven impracticables i a l’estiu la pols resultava molt molesta. En la premsa de l’època podem comprovar com es produeixen nombrosos accidents de carros, degut a l’estat lamentable del terra dels carrers.
Posteriorment es van anar empedrant altres carrers, com per exemple el carrer de Puignovell, on hi vivien moltes famílies benestants, el mes de juny del 1907. Els carrers de Sant Antoni i FontVella es van adoquinar el mes de novembre.
Cal indicar que aquestes millores en els nostres carrers van rebre l’impuls de l’alcalde de la ciutat en Joan Vallhonrat que reunint-se amb els veïns implicats va aconseguir fer realitat l’empedrat de bona part de Terrassa. Sabeu on queda algun carrer amb llambordes a Terrassa?

Un rebut de Vitasa

L’amic Badrenas ens explica: “la Penya El Cordobés era una penya taurina de seguidors del torero Manuel Benitez el Cordobés, que estava molt de moda en aquella època, però el bar que faig referència (veure el post anterior) era d’un matrimoni que varen venir de Córdoba i es varen instal•lar a Can Anglada obrint un bar que, sense ser cap cosa de l’altre dijous, feien unes tapes extraordinàries.

Us adjunto el documen corresponent a un rebut de la hipoteca del pis que vaig comprar, i pel que pagava 470 pessetes al mes (no arriba a 3 euros d’avui). Jo que tinc tendència a guardar molts papers, conservo els rebuts pagats mentre el pis va ser meu. Crida l’atenció la informalitat del rebut ja que era un paper fet a màquina amb copies en paper carbó i cada mes només hi posaven el segell amb la data correlativa. La signatura d’en Josep Bisbal que era el gerent de VITASA, també era posada amb un tampó, igual que el segell de la Caixa de Terrassa que és qui feia d’intermediari en el cobrament, ja que la hipoteca era global de tot el bloc, segons he comprovat en la pròpia escriptura que també guardo. El més important era que paguessis, el demés eren formalismes, poc ortodoxes… però que funcionaven”.

Record dels primers pisos a Can Gorchs

En Josep Badrenas ens ha fet arribar aquest record a l’entorn del post anterior: “Quan hem vaig casar, any 1965, vaig anar a viure a un pis de VITASA d’uns blocs que varen ser els primers construïts a Can Gorchs, avui carrer Jacint Elias. Des de la carretera de Castellar fins als blocs dels pisos només hi havia un edifici prop de la Laniseda, just al costat de les cabanes que esmenteu. El carrer no era pas urbanitzat, ni l’entorn. Era tot un descampat i al centre, on avui hi ha un col·legi, hi havia la masia de Can Gorchs. A la masia, llogaven la pallissa i uns corrals per a tancar-hi cotxes, es a dir, era el primer garatge-parking del barri oi, de fet, jo hi tancava el meu “Gordini”.

Per arribar a casa, havia de travessar pel mig dels camps fins al bloc de pisos. Pel sud era prop del casc primitiu del barri de Can Anglada. En el meu bloc recordo que en els baixos hi havia el “Bar el Cordobés”, la Farmàcia Moya i al bloc del costat, una sucursal de la Caixa de Terrassa. Eren cinc pisos i evidentment, sense ascensor. Nosaltres vivíem en el cinquè pis…. ah!! i el pis hem va costar 350.000 pessetes (Poc més de 2.100 €). En aquest pis vaig viure-hi 4 anys i hi varen néixer les meves dues primeres filles, la Montse i la Mercè. Finalment, el vaig vendre al del “Bar el Cordobés”, per 750.000 pessetes… i, recordo que la quota de l’hipoteca pujava unes 2.000 pessetes al mes (uns 12 euros).

Proporcionalment, l’especulació immobiliària ja existia i era en nombre absolut, més alta que la dels darrers anys del boom. Eren millors temps? Sincerament crec que no… malgrat tot, es viu millor avui”.

Nota.- En la foto que he triat podem apreciar l’edifici de la Laniseda amb la masia de can Gorchs al costat.

Els habitatges en talussos dels immigrants

La immigració que va sofrir Terrassa a mitjans del segle XX va provocar situacions molt precàries per la manca d’habitatges i serveis a Terrassa. La gent venia per treballar a les fabriques i fugir de la fam que patien als seus pobles i al arribar a Terrassa es trobaven que no sabien on poder aixoplugar-se.
En la fotografia podem observar com s’aprofitaven els marges dels talussos per construir petits habitatges en forma de cova. Les que surten a la fotografia (del 1948) les podem ubicar al costat de la fabrica Laniseda, terrenys avui ocupats en part per la plaça de Catalunya i el IES Liceu Egara.
Prop d’aquí hi havia també uns habitatges que ocupaven antics forns de la bòbila del Tost (avui carrer doctor Pearson) i que es van vendre als immigrants a preus escandalosos, tractant-se com es tractaven de llocs no aptes per viure-hi. La gent que els va ocupar aconseguien l’aigua d’un pou proper que servia per regar els hort de la propera masia de can Gorgs, que donava nom a la zona que anava del carrer de Sant Tomàs cap amunt. D’aquest carrer en avall rebia el nom de can Anglada, que era el nom de la masia que ocupava els terrenys de més al sud.

Una curiositat: Aquí podeu veure un anunci del 1965 en que s’anuncien els primers pisos construïts en la zona de Can Gorgs o Gorchs.

100 aniversari de la Pilar Alsius

El proper 15 de febrer farà 100 anys la Pilar Alsius i Masgrau, esposa del recordat mestre Joan Artigues i Lapeyre de l’antiga escola Social.
La major part de la seva vida ha estat dedicada a l’ensenyança, primer a Barcelona (1934-38) i posteriorment a Terrassa a la citada escola Social on hi va fer de mestre 30 anys (1939-69), finalitzant la seva tasca educativa a l’escola Tecnos fins que es va jubilar.
La seva família desitja que en la celebració del centenari de la Pilar tothom que vulgui li pugui fer arribar un missatge i per això ha habilitat una bústia de correus :
100anyspilaralsius@alsius.cat
Jo ja els hi he enviat el meu i si vosaltres voleu fer-ho segur que la Pilar us ho agrairà.

Nota.- Malauradament La pilar va deixar-nos el divendres 2 de març del 2012.
Per recordar altres posts en que parlàvem de l’escola social us deixo aquests links:
L’escola social i el Sr. Artigues
L’escola social i els vales
L’escola social i el sapo
L’escola social i els pecats
Les partides de botons
Full de tarifes de l’escola social

El primer snack-bar de Terrassa: Las Vegas

Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb el Juli Soler i Lobo, cèlebre cuiner terrassenc que segurament coneixereu per la seva vinculació professional amb en Ferràn Adrià i el famós Bulli.
El record que em va explicar té a veure amb que el seu oncle en Josep Antoni Lobo va ser qui es va quedar amb el que havia estat l’antic cafè “Las Víctimas” de la plaça vella (llavors plaça d’Espanya). El seu oncle feia poc que havia arribat d’un viatge als EE.UU i concretament de las Vegas, on havia vist l’èxit que tenien els establiments anomenats Snack-Bar i va decidir que quan arribés a Terrassa n’obriria un d’igual.
Per això li va caviar el nom al café i li va posar “Las Vegas” i segurament recordareu la barra baixa que hi havia al fons i que servia perquè els clients hi pugessin menjar asseguts als tamborets. Aquest va ser el primer snack-bar de Terrassa on en servien esmorzars, dinars i sopars. Ell encara recorda que anava a ajudar a l’oncle, fet que sens dubte va influir molt en la seva vocació professional.,
El retall que il•lustra aquest record és un anunci del Nadal del 1959, que és el més antic que he trobat. Avui el local porta per nom “Grinzing”.

Habitatges pels excombatents al carrer de Núria

Al carrer de Núria, el mes de setembre de l’any 1960 es va construir un bloc de 48 habitatges destinats a excombatents de la guerra civil. La iniciativa va anar a càrrec de l’entitat “el hogar del excombatiente” presidida pel llavors alcalde de Terrassa, Sr. Josep Clapés, que en el seu parlament va manifestar que a aquest bloc se l’hauria de denominar “las viviendas de la victoria”.
Els habitatges del bloc tenien entre tres i cinc habitacions a més de cuina, menjador i lavabo amb dutxa i van ser projectats per l’arquitecte municipal Frederic Vinyals i la construcció va anar a càrrec de l’empresa “Hijos de J. Pagés”, sent el seu cost de 5 milions de les antigues pessetes. Els terrenys van ser cedits a un cost molt baix per en Josep Biosca i Torres.
El divendres 2 de setembre van ser beneïts aquests habitatges, just abans de ser lliurats als excombatents, als que van ser adjudicats en regim de renda limitada.